Banyoles plora

Des del passat diumenge Banyoles plora. Banyoles està de dol. La propietària de Calçats Reixach, la Concepció, va ser assassinada mentre treballava. Les ganivetades que la van matar, també ens han ferit a tots els banyolins i banyolines. Tristesa. Ràbia. Impotència. La llista d'adjectius és llarga però tots ens porten al mateix lloc, a la mateixa pregunta: Per què? Ningú ho sap.

Si us he de ser sincer, jo no coneixia a la Concepció Reixach. Ni al seu home ni a cap dels seus fills. De fet, no recordo haver entrat mai a la seva botiga i si ho vaig fer alguna vegada, devia ser molt petit. Però això no importa. Penseu en el vostre barri. El de l'estanc, la de la fruiteria, la flequera, el del bar ... Són gent amb la que et trobes cada dia (potser més d'una vegada i tot) i que, inevitablement, formen part de la teva vida. Fins i tot els pots arribar a considerar "família", amb les evidents diferències.

A això és a el que em refereixo. Diumenge va ser la Concepció. Però un dia pot ser el que et posa el cafè cada matí. O el que et fa la Primitiva cada dilluns. És així, amics i amigues. No vull ser pessimista i vull pensar que aquesta desgràcia és un fet aïllat. Tan de bo sigui així... Mentrestant, seguirem recordant a la Concepció Reixach i desitjant amb totes les nostres forces que es descobreixi, el més aviat possible, qui és la persona responsable d'aquest crim.

A tota la família, amics i coneguts... una forta abraçada! No esteu sols!

"Quantes indignitats fan necessari un crim?

Quanta misèria forma una desgràcia?

Quantes desil·lusions abans del cop de gràcia?

Què hi ha que sigui més amarg que el dol?"

DESDENY - Kitsch (2003)

Eleccions

Ja ha arribat. Ja el tenim aquí. Altre cop, el circ de les eleccions. Sí, senyors. Tornen les promeses electorals, els mítings amb discursos molt emotius i passionals però buits de continguts, ... Resumint, torna tota la parafernàlia de cada 4 anys. I què millor el dia abans de les eleccions, que reflexionar-hi una mica? Endavant, doncs.

Us seré sincer. Jo demà NO aniré a votar. Molts pensareu que això és un error i que sempre s'ha de votar. Que pots votar en blanc, nul, a un partit minoritari. A qui vulguis, vaja. Però amb 6 anys (que són els anys que fa que puc votar), això és tot el que han aconseguit: que me n'hagi cansat. N'estic fart de què facin el que els dóna la gana amb el meu vot. Perquè és així senyors. I ara ja no parlo només a nivell de l'Estat espanyol, sinó també a nivell de Catalunya. PP, PSOE, CiU, tripartits, ... tots estan governats per un partit amb molt més poder i molta més influència: el capital. Els presidents i directors dels bancs i caixes són els que guien la política dels governs. El sistema funciona així. És molt frustrant, però és així. I votant un partit alternatiu, com per exemple Escons en Blanc o el Partit Pirata, pots manifestar el teu desacord amb la majoria de partits convencionals. Però al final això és el que volen. Els de dalt prefereixen una participació del 90% i que algun partit alternatiu entri a l'hemicicle, que no pas una participació baixíssima però amb la majoria de vots pels seus partits. Votar (a qui sigui) fa legítim el sistema. És com dir "vale, hi estic d'acord". I això és el que els hi va de conya als que serveixen als interessos dels bancs.

Ens fan creure que votant podem canviar les coses, però sincerament, jo no ho penso així. Potser d'aquí 4 anys canviaré d'opinió (igual que fa 4 anys pensava diferent), però ara mateix la meva posició és aquesta. Durant l'ESO i el Batxillerat vaig tenir un professor d'Història que em va inculcar que SEMPRE s'ha d'anar a votar. Ell insistia en què milers de persones van deixar-hi la vida perquè ara, nosaltres, tinguem el dret a triar. Però, realment podem triar? Tots aquest avantpassats que van lluitar per la democràcia, estarien satisfets amb el que tenim ara? Sincerament, crec que no.
És per això que jo demà NO aniré a votar. I ben convençut.

Welcome to the jungle

Bon dia. Bona tarda. O bona nit. Benvinguts al meu espai de reflexió, o dit d’una altra manera, el lloc on posaré el que em vingui bé i quan em vingui bé. Aquest bloc no serà un bloc només de política, de futbol o de cultura. Serà un bloc on també parlaré de la vida. O almenys ho intentaré. D’aquesta lluita constant que tenim dia a dia. La lluita per aixecar-se del llit quan sona el despertador al dematí, la lluita per decidir si A o B, la lluita per intentar canviar el món... Cadascú té la seva pròpia lluita, però tots lluitem per alguna cosa. Perquè com va dir el senyor Eurípides, del qual he de reconèixer que en conec ben poca cosa, la vida és una lluita. Una lluita que normalment es dóna en un món civilitzat i avançat, però que moltes altres vegades sembla més aviat una maleïda jungla. Parlant clar, una puta jungla.



You know where you are?, you’re in the jungle baby, you gonna die!


Mai he sabut si creure en el destí. Però la qüestió és que fa cosa d’un mes aproximadament, probablement va començar realment aquest bloc. Situació: 8.30h del matí del diumenge de Barraques de Banyoles. La festa començava a minvar i el sol ja ens il·luminava els rostres. És llavors quan em trobo un company amb el qual comencem a parlar. Com és normal, la conversa a aquelles hores és com a mínim, un xic surrealista. Però entre mots i frases sense sentit, ell intenta convèncer-me que creï un bloc on exposi les meves idees, els meus pensaments. Al moment no hi vaig donar més importància, però ja ho veuen. Aquí estem, a dia 17 de novembre de 2011 estrenant el meu bloc personal. Ah sí! Allò del destí. Avui aquell company compleix 24 anys. Felicitats, Palo.